Lluita contra la desigualtat.

Quina paradoxa! Malgrat la greu crisi econòmica, una minoria benestant a la qual res sembla afectar, ha acumulat més riquesa i ens trobem unes classes treballadores i mitjanes cada cop més empobrides, perquè no tenen feina o tenen por de perdre-la i, a més, han patit una devaluació de les rendes de treball (salaris) que han caigut a nivells de fa 10 anys i una retallada dels serveis públics essencials: sanitat, educació, pensions i serveis socials que no han fet més que accentuar la fractura social.

L'extraordinari augment de les desigualtats en gairebé tots els països del mon s'està convertint en un problema social, econòmic i polític de primer ordre.

Aquesta és una qüestió, l'explosió de les desigualtats, que, en d’altres països amb una renda elevada per càpita com la nostra, els partits polítics, els intel·lectuals i la societat civil analitzen i debaten públicament. Un 21,9 % de la població de Catalunya es troba avui en els llindars de la pobresa o la pobresa en termes reals. Però incomprensiblement a Catalunya aquests debats necessaris no formen part de l'agenda pública.

La persistent crisi econòmica està creant un nombre dramàticament creixent de famílies en situació de vulnerabilitat i risc d'exclusió social que requereixen de mesures diverses. La resposta incomprensible dels governs conservadors i liberals, d'Espanya, Catalunya i Europa és més austeritat i retallades de la despesa social.  

L'Ajuntament de Granollers no comparteix aquestes receptes i, a més de mantenir en els seus pressupostos les partides de despesa social i d'inversions, ha tornat a aprovar un Pla de xoc contra la crisi i els risc d'exclusió social (serà el tercer)i s'hi destinarà un milió i mig d'euros. Es podrà contractar 130 persones durant 6 mesos en plans d'ocupació; s'ha previst també un pla específic perquè les empreses rebin subvencions per contractar joves i persones de més de 45 anys durant 9 mesos, i igualment hi ha un pla d'emprenedoria per a explotacions agràries.

Una societat que s'anomena culta com la nostra no pot permetre que en ple segle XXI els infants siguin els més vulnerables. Per això, aquest nou pla de xoc que preveu un augment dels ajuts de beques de menjador, d'escoles bressol i de beques d'esports.

Els socialistes diem que res és inevitable. Seguim treballant pel dret a la dignitat  que té a veure amb una distribució equilibrada dels recursos, per fer una societat amb més igualtat, per fer-la més justa i eficient, que passa també per tenir oportunitats i posar en l’agenda política i social de Catalunya el debat de les desigualtats.

article publicat al Granollers Informa.

El dret a la dignitat.

Avui, que tant parlem del dret a decidir –tot i que no es tracta de contraposar res-, alguns també opinem que cal tornar a posar en el primer pla del debat polític el dret a la dignitat de les persones; precisament, per exercir els drets de ciutadania des d’una convicció de republicanisme de fons.

La dignitat té a veure en una distribució equilibrada dels recursos. La crisi ha aflorat molts problemes estructurals de les economies, però també debats històrics sobre models de com afrontar l’organització de la nostra societat.

Treballar per fer una societat amb més igualtats, és treballar per fer-la més justa i eficient. Es la fita de sempre, que per a molts passa, per disminuir les diferencies entre les persones, el dilema entre les polítiques conservadores i els objectius dels moviments socialdemòcrates i d’esquerres, els defensors de l’individualisme com a sortida davant dels que afirmem que calen instruments públics sòlids i poderosos.

Alguns opinaran, de fet ens ho trobem entre articulistes a molts mitjans de comunicació –també als públics- que aquest és un debat antic i superat. Des de la meva perspectiva, res més lluny de la realitat, el miratge dels creixements especulatius dels darrers anys ens ha portat a una crua realitat a nivell mundial, però també a Espanya i a Catalunya. Un augment imparable de les desigualtats econòmiques i socials, ho afirmen les dades, els anàlisis i la realitat diària. L’escletxa entre les persones riques i pobres creix.

Una minoria benestant a la que res sembla afectar, de fet tot al contrari, han acumulat més riquesa tot i la crisi econòmica, i unes classes treballadores i mitjanes cada cop més empobrides com a conseqüència de l’atur, de la por a perdre la feina i d’una devaluació de les rendes de treball (salaris) que han caigut a nivells de fa 10 anys i dels serveis públics essencials sanitat, educació, pensions i serveis socials que no fan més que accentuar la fractura social.

Un 21,9% de la població de Catalunya, es troba avui situada en els llindars de la pobresa o la pobresa en termes reals. En aquest sentit cada any que passa estem més lluny d’Europa, de fet fins l’any 2009 els nostres nivells de desigualtat eren inferiors a la de la resta de l’Estat i als del conjunt d’Europa, és a partir  de 2011 segons l’índex de Gini que s’observa un creixement de la desigualtat en la distribució de la renda a un ritme més gran a Catalunya que a la resta de l’Estat espanyol i del conjunt d’Europa.

Les conseqüències a futur des del punt de vista social, institucional i econòmic són preocupants si no posem tots els focus d’atenció, de preocupació i de debat sobre els models de creixement econòmic, de redistribució i de manteniment dels serveis públics. El desencant polític i social, el creixement dels populismes i de la xenofòbia i de moviments nacionalistes excloents són una part dels problemes que tenim avui al davant però que no resolen la qüestió de fons és a dir les desigualtats.

La seguretat i l’estabilitat de les societats també te a veure amb la inclusió i la cohesió social.

I avui estem assistint amb l’excusa de la crisi i de l’austeritat a una desconstrucció per part dels governs de dretes a Europa, a Espanya i a Catalunya, -al nostre país amb la complicitat inexplicable d’ERC-, dels serveis públics i de les polítiques socials, i a una transferència de recursos econòmics al sector privat –l’exemple més clar el trobem en l’àmbit sanitari a Catalunya-.

A un canvi de model de relacions laborals i de pensions que a Espanya PP i CiU han donat rang de naturalesa.

Tot és evitable, els objectius de la socialdemocràcia continuen situats en el treball digne, en la intervenció des de la política en l’economia per modificar les injustícies i els desequilibris de l’economia de mercat, per posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés. L’accés al treball, a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat, la seguretat, els serveis socials, l’aigua o l’energia són indestriables del pensament de moltíssima gent compromesa social i políticament.

En posar en valor els serveis públics, la reforma i el manteniment de l’Estat del Benestar com a eina eficaç pel dret a la dignitat i les oportunitats a què tenim dret totes les persones, rau també el nostre compromís polític.

Article publicat a El 9 Nou.

El metro arribarà a la Zona Franca de BCN i la T-1 de l'aeroport.

MOCIÓ QUE EL PSC HA POSAT A VOTACIÓ I QUE HE DEFENSAT AL PLE DEL PARLAMENT DE CATALUNYA PSC SOBRE L-9 DEL METRO, CONNEXIÓ TRAMBESÒS I TRAMBAIX, AEROPORT DEL PRAT I ESTRATEGIA INDUSTRIAL FERROVIARIA. 

1.      Tancar negociacions amb les empreses concessionà­ries que permetin finalitzar les obres l’any 2014 i tenir en ple rendiment el tram de la L9 del metro entre Zona Universitària i la T-1 de l’aeroport del Prat i el ramal de la zona Franca de Barcelona, a inici de l’any 2016.

2.      Estudiar i fixar un pla de finançament per a finalitzar el tram de la L-9 entre les estacions de Maragall i la Zona Universitària, com també fixar un calendari, que permeti la seva entrada en funcionament abans de 2020, tot reclamant a l’Estat una aportació que compensi la reducció del 60% de la seva aportació al transport públic metropolità en el 2013.

3.      Atesa la importància de la L-9 del metro com a infraestructura que reequilibra el sistema de transport públic i que tindrà una gran repercussió en l’ordenació de la mobilitat, encarregar durant l’any 2014 a través de l’ATM els estudis informatius de la connexió entre les línies del Trambaix i el Trambesòs, en consens amb l’Ajuntament de Barcelona.

4.      Continuar els treballs que han de portar a l’inici de les obres de l’estació intermodal del Prat de Llobregat. 

5.      Treballar conjuntament amb el Govern de l’Estat  per acordar la solució per a iniciar les obres de connexió ferroviària de la T-1 de l’aeroport del Prat amb l’estació de Sants i l’estació de la Sagrera, perquè pugui estar operativa l’any 2017.

6.      Instar al Govern de l’Estat a desenvolupar un nou model aeroportuari de gestió descentralitzada i individualitzada, garantint a l’aeroport del Prat la participació determinant del Govern de la Generalitat de Catalunya, les administracions locals i els agents econòmics i socials, amb l’objectiu d’aconseguir un model competitiu, modern i eficient i traspassant a la Generalitat de Catalunya la gestió i/o titularitat dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

7.      Incloure en l’àmbit prioritari de mobilitat de l’estratègia industrial de Catalunya un tractament específic del sector ferroviari per tal que pugui mantenir la seva importància tant des del punt de vista de desenvolupament tecnològic com de creació d’ocupació. En aquest sentit, el Govern presentarà abans d’acabar l’any i d’acord amb l’Estratègia Industrial per a Catalunya alineada amb les prioritats definides per la UE, el pla que ha d’incloure el clúster del ferrocarril. 

8.      Exigir a l’Estat major celeritat a les obres de l’Estació de la Sagrera i de modernització de l’Estació de Sants amb el compromís de finalitzar-les durant el 2015.

Sobre la reforma de la llei de règim local

Hi ha lleis estructurants que és necessari i convenient que neixin o es modifiquin si existeix un ampli consens. Una d’aquestes és la Llei de Règim Local que regula què es pot fer des dels ajuntaments.

El PP i el president Rajoy no ho han entès així i han tirat pel dret, fent una modificació a la baixa de les competències dels ajuntaments i establint una ingerència als electes locals –que ho són democràticament– a través de mecanismes i cossos que mai hauran de donar comptes en termes democràtics als granollerins.

Cal recordar que els actes de govern han d’estar subjectes als principis de legalitat, però que això no pot impedir donar resposta a les demandes ciutadanes.

Trenta-cinc anys d’ajuntaments democràtics ens han portat un nou model urbanístic, nous serveis bàsics, nous equipaments culturals, esportius i educatius, una política social més justa. Trenta-cinc anys per assumir també la nova realitat demogràfica i de gestió de la diversitat.

I tot sense un finançament adequat de la resta d’administracions: Estat i Generalitat. I ara, en plena crisi econòmica, demolidora per a moltíssimes famílies i empreses. Avui que necessitem uns Ajuntaments més forts, amb polítiques properes per donar resposta, el Govern de l’Estat retalla competències i allunya el control ciutadà de les decisions.

En el fons, l’argument de la crisi serveix als partits de dretes per justificar retallades de serveis i polítiques públiques i privatitzar serveis essencials.

L’Ajuntament de Granollers s’ha sumat a molts altres ajuntaments i, conjuntament, hem presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional perquè no renunciem a gestionar políticament els problemes socials que pateixen molts dels nostres veïns, perquè no renunciem a seguir desenvolupant un model de ciutat d’èxit que és un projecte col·lectiu.

Hem demostrat que eficàcia, eficiència i rigor no està renyit amb la proximitat i l’emoció del sentiment de veure com la nostra ciutat canvia dia a dia.

Esperem que el govern de Convergència i Unió a la Generalitat defensi els municipis i no segueixi la línia del govern de Madrid en la nova llei que estan preparant.

 

article publicat al Granollers Informa.

Una mirada compromesa

Governar Granollers va molt més enllà de tenir i desenvolupar un model de ciutat, acordat amb els granollerins i granollerines en els successius processos electorals, i revisat i contrastat amb els veïns i veïnes en les diferents actuacions que es concreten.

És també adoptar un fort compromís amb allò que s’ofereix i que es representa, i una sensibilitat pels problemes dels ciutadans i ciutadanes, per tal de buscar sortides col·lectives.

L’alcalde Josep Mayoral va fer balanç del Programa d'Actuació Municipal i en repassar les prioritats d'aquest any va definir aquestes característiques: model de ciutat acordat, fort compromís personal i col·lectiu, justícia i cohesió social, i mirada positiva en el futur immediat.

Preocupació, però, per l'afectació de la crisi a la ciutat que es pot resumir en xifres punyents: 5.902 aturats, la meitat dels quals sense cobrar subsidi; destrucció de llocs de treball des de l'any 2007; de 32.000 a poc més de 24.000 avui; atenció creixent dels serveis socials municipals, més de 10.000 persones hi van recórrer. Per a l'Ajuntament la crisi es tradueix en menys diners aportats per l'Estat i la Generalitat, menys rendiments dels impostos i més despesa social.

Va definir cinc objectius que passen per sortir de la crisi junts; per seguir endreçant la ciutat; per seguir sent una ciutat creativa, una ciutat educadora, i una ciutat atractiva. Cinc objectius a partir dels quals s'han definit un total de cinquanta accions prioritàries que s'han dut a terme o estan en procés d'execució.  

A tall d’exemple els plans de xoc per augmentar els recursos dels serveis socials i els plans d’ocupació, per a les persones i famílies més vulnerables. Consolidar aliances territorials per al desenvolupament econòmic. Impulsar la modificació del POUM per acompanyar el desenvolupament de l’activitat productiva. Redacció i aprovació del Pla director urbanístic del Circuit. Redacció del Pla Especial de la Plaça de Barangé. Pla de projecció exterior.

Defensar els serveis educatius i culturals de la ciutat segueixen sent senyes d’identitat de Granollers. Suport als projectes educatius dels centres. Impuls a la formació professional. Impuls a l’art públic al carrer. Programes de suport a la creació jove en arts escèniques. Fer créixer Roca Umbert. Renovar les instal·lacions esportives.

En definitiva, governar amb els ciutadans i les ciutadanes. Granollers és un projecte col·lectiu.

article publicat al Granollers Informa.

Per a quan gravar els pisos buits ?

El Govern de la Generalitat de Catalunya, i la majoria parlamentària que el sustenta, CiU i ERC, segueixen donant voltes a la normativa que hauria penalitzar les entitats financeres que tenen pisos buits.

El 22 d’abril de 2013, el conseller Santi Vila anuncià que el Govern crearia un impost per gravar pisos buits de la banca i promotors. Ens deia que el Govern ho incorporaria a la llei d’acompanyament dels pressupostos de 2013; com tots sabem no hi va haver pressupostos, però ha passat el debat i l’aprovació de la llei de 2014, i aquesta normativa tampoc hi era.

Lents, massa lents. Són moments excepcionals, i com a tals s’han de trobar solucions efectives. Cal actuar de forma contundent per evitar que totes les conseqüències de la crisi les acabin assumint les famílies.

Les entitats financeres, que són una part responsable d’aquesta crisi, han rebut ajudes milionàries de recursos públics per sanejar-se, però el resultat ha estat milers de famílies desnonades, milers de famílies sobreendeutades -per cert, vergonyós que el PP hagi impedit en el Congrés dels Diputats la tramitació d’una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya que apuntava solucions a aquest problema.

Molts Ajuntaments han pres la davantera al Govern, i en aplicació de la Llei de l’habitatge de 2007, han començat a obrir expedients per sancionar les entitats financeres propietàries de pisos buits.

Per a nosaltres els socialistes, en línia amb el que proposen entitats socials i sindicats, l’objectiu ha de ser generar un fons social d’habitatges públics i de lloguer social a partir dels habitatges desocupats amb un lloguer que no superi el 30% dels ingressos familiars.

A més, s’ha de recuperar el lloguer forçós que ja estava previst a  la llei de l’habitatge de Catalunya de l’any 2007 i derogat per l’actual govern de CiU.

S’ha de prioritzar l’ús social dels habitatges davant de l’ús econòmic i intervenir si fa falta en els preus màxims dels preus de lloguer, com ja fan altres països europeus, per exemple Alemanya.

Creiem que una llei en aquest sentit, que gravi els pisos buits de les entitats financeres i sectors associats, és una necessitat, atès que amb la crisi a Catalunya, l’escletxa social i les desigualtats socials també han augmentat.

Aquesta llei hauria de donar resposta també a la demanda alarmant de famílies que han estat i són desnonades o que tenen dificultats insalvables per poder accedir a un habitatge, si tenim en compte a més que només un 1% dels habitatges de Catalunya es destinen al parc públic d’habitatge social front al 18% de mitjana a Europa.

En definitiva, el Govern i la majoria parlamentària que li dóna suport hauria d’aprovar més aviat que tard aquest impost i portar la llei al Parlament pel seu debat i aprovació.

 

Pressupost que suma

El pressupost d’aquest any només ha tingut el vot contrari de CiU. Aquest és un pressupost lleugerament inferior al de l’any 2013, hi ha menors ingressos. La crisi econòmica segueix colpejant les finances locals, també incompliments de convenis per part del govern de la Generalitat i de l’Estat.

Però les necessitats de molts granollerins i granollerines, que també pateixen les conseqüències dramàtiques de la crisi en forma de manca de feina i de subsidis d’atur, fan que sigui especialment prioritari escollir les prioritats de les polítiques de l’Ajuntament.

Hem fet una gestió acurada de les finances locals, l’any 2014 pagarem als bancs 1,4 milions d’euros menys perquè hem reduït l’endeutament en aquests darrers 3 anys en quasi 12 milions.

Això ens permet destinar més recursos en serveis socials, beques, atenció a la gent gran, transport adaptat, emergències socials.

Increment de les despeses de manteniment i de la inversió en renovació de l’espai públic, passeig de la Muntanya, jardins del carrer València, actuacions del Pla de Paisatge, plataforma única al carrer Pep Ventura o de la travessia Pizarro, entre d'altres. Projecte de remodelació del carrer Corró o d'una nova rotonda al carrer Girona amb Francesc Ribas o de la plaça de Sant Miquel i el seu entorn. 

Polítiques actives en matèria econòmica per generar noves oportunitats amb l'objectiu fixat en l'ocupació, plataformes com la C-17, la B-30, el Pla Director del Circuit de Montmeló vinculat al motor, o el compromís de modificacions del POUM en són exemple.

Hem recollit propostes del PP, d’ICV-EUiA, d’AG i fins i tot de CiU malgrat el seu vot negatiu, perquè l’objectiu del govern de l’alcalde Mayoral és sumar per mirar el futur i seguir fent de Granollers una ciutat compromesa, amable i atractiva.

 

La privatització de les depuradores, un nou embolic.

El conseller Mas Colell ens ha sorprès en la explicació del pressupost de la Generalitat de Catalunya pel proper exercici, - recolzats per CiU i per ERC-,  amb una previsió d’ingressos atípics no-recurrents de 2.318 milions d’euros, equivalents a més del 10% dels ingressos no financers de la Generalitat, o el que és el mateix un 1 per cent del PIB. Aquests fons han de provenir de noves concessions i vendes d’actius.

Mas Colell preveu que d’aquests uns 1.400 milions provinguin de la privatització de les 487 EDAR en servei l’any 2014, malgrat que en seu parlamentaria s’ha negat repetidament a contestar com ho pensa fer.

Estem a la porta d’un nou embolic  en la gestió en alta del cicle de l’aigua, que va començar amb l’abastament i la privatització de la gestió durant 50 anys de ATLL per l’empresa Acciona, i que ara vol continuar amb la depuració de l’aigua i que pot acabar sent un garbuix legal encara més gran atès l’entramat de titularitats, gestions i interessos municipals en base a que la Llei de Bases de Règim local atribueix aquesta competència als ens locals. De fet els qui acabant tenint problemes legals pel sanejament són els alcaldes i les alcaldesses i no els consellers del Govern.

Un moviment com el que vol provocar el conseller Mas Colell i el fins avui soci de govern ERC, acabarà repercutint en el que paga el ciutadà pel cost de l’aigua com ja va succeir amb la privatització d’ATLL que ha significat una pujada mitjana de més d’un 40 per cent.

De fet les despeses d’explotació del conjunt dels sistemes de sanejament de Catalunya va ser l’any 2010 de 196M€ amb 389 depuradores en servei, la previsió per l’any 2014 és de 176M€ amb 487 depuradores en servei. Menys recursos per més depuradores fa pensar que aquest infra-finançament dels costos de sanejament es vulgui mantenir per donar recorregut a un increment del cànon de l’aigua que seria necessari per retribuir la concessió o altre forma de privatització de les depuradores.

Finalment aquesta disminució dels recursos destinats al sanejament acabarà passant factura a la qualitat de les masses d’aigua del nostre país.

Reduir el pes del sector públic en l’abastament i el sanejament de l’aigua, és una prova més de la demolició gradual de l’estat del benestar que en masses alegries estant fent els grups parlamentaris que donen suport al Govern.

El Nyap elèctric.

Aquesta setmana el mateix dia que es coneixia la subhasta trimestral en què es fixen els costos energètics que pot encarir el rebut de la llum el proper mes, entre un 11% i un 12%, en el que sembla un acord entre les grans companyies energètiques que operen al país i que ens situa entre els països de l’UE a on l’energia elèctrica és més cara, en el Congrés dels Diputats PP, CiU i el PNV aprovaven la reforma del sector elèctric que no aborda realment els problemes energètics a llarg termini des del punt de vista de la viabilitat econòmica, la garantia de subministrament  i la sostenibilitat ambiental. Més aviat sembla una llei per a satisfer els interessos immediats d’aquestes grans companyies i dels beneficis dels seus consells d’administració i dels seus accionistes.

Aquesta llei consolida a més la inseguretat jurídica per a tot el sector de les renovables, la retroactivitat que s’ha instaurat  - i que atenció podria acabar arrossegant-se cap altres sectors -  suposarà una disminució de una part molt important del teixit productiu que s’havia creat al voltant de les energies renovables i la ruïna per a moltes inversions familiars que produïen energia solar fotovoltaica.

Una reforma que no creu que en el mix energètic les renovables són la nostra reserva i el futur d’un país altament dependent dels fòssils, que no aposta clarament per l’eficiència i la gestió de la demanda, que introdueix traves inadmissibles al desenvolupament de la generació distribuïda i a l’autoconsum, i que no aborda la reforma del mercat elèctric.

L’economia i el desenvolupament industrial i dels altres sectors econòmics del país, necessiten un cost energètic transparent, segur i competitiu, justament el que no tenim ara.

Analitzant el que ha passat, no només aquesta setmana, cal promoure una auditoria reguladora dels costos del sector elèctric des del moment , en que es va iniciar tot el procés de privatització allà als anys 1997 fins avui, que hauria de servir de base per una reforma en profunditat del model energètic que sigui més eficient, més competitiu, més sostenible, més distribuït, també més just, transparent.

Caldria derogar les normes actuals de regulació del sector, que no aporten transparència i que des del punt de vista de la retribució no fixen el preu real de la generació, la distribució i el seu trasllat al usuari, encarin inexplicablement el preu de la llum. No es creïble que siguem el tercer país de la zona euro amb un preu més car.

Tampoc es creïble que alguns s’entestin a culpabilitzar a les energies renovables, no serà que hi ha una sobreretribució per a algunes tecnologies d’electricitat què res tenen a veure amb aquelles i molt per damunt dels costos que tenen. M’estic referint a les nuclears i a les hidroelèctriques.

Amb la subhasta d’aquesta setmana podem concloure que tenim un sistema ineficient, viciat. L’aprovació de la llei de reforma no soluciona res al contrari, per cert CiU també hauria de clarificar perquè hi va donar suport.

El sector energètic es un sector estratègic en el sistema productiu del país, i en els sectors estratègics la improvisació a la llarga es un mal negoci. Els acords s’han de recolzar en amplis  diàlegs socials i polítics que permetin definir un nou model i un nou mecanisme de mercat.

 

No a la privatització del parc públic d'habitatges

Un parc públic d’habitatges de lloguer de la Generalitat de Catalunya no s’improvisa d’un dia per l’altre. De fet l’anàlisi del que tenim a Catalunya ens indica que un cop adoptada la decisió, passen anys abans de disposar del sòl i dels recursos econòmics per construir-lo.

De fet el nombre total d’habitatges del parc públic titularitat de la Generalitat de Catalunya, 14.000 també ens hauria de fer adonar del retard que tenim respecte a les mitjanes europees d’habitatge públic de lloguer social. Som dels més baixos de la Unió Europea, no arribem a un 1 per cent front a un 18 per cent de mitjana europea.

No es de rebut en conseqüència que el Govern vulgui vendre a fons d’inversió especulatius el poc habitatge públic de lloguer social de que disposem. Aquest parc públic, és avui la garantia del dret a l’habitatge de milers de famílies amb dificultats que no poden accedir a habitatges al mercat lliure o del mercat protegit privat.

Aquest es un tema transcendent, que el govern i la majoria parlamentaria que el sustenta, no el poden decidir sense tenir en compte l’opinió de les entitats i organitzacions integrants del Pacte Nacional per a l’habitatge i sobretot de les organitzacions socials que justament estant demanant que el parc públic i social de lloguer s’incrementi per poder donar resposta a la creixent demanda per a donar resposta a una de les conseqüències dramàtiques també d’aquesta dura crisi econòmica, que ha deixat a moltes famílies amb els recursos exhaurits.

Tenim la paradoxa de milers d’habitatges buits, en la cartera de les entitats financeres i de les societats immobiliàries que en depenen, algunes salvades amb ingents recursos públics. Tenim l’oportunitat d’augmentar el parc d’habitatge de lloguer social, els governs, el de l’Estat i també el de la Generalitat tenen l’obligació moral i ètica de dinamitzar aquest parc buit. Hem proposat al Parlament que el Govern presenti en el termini màxim de sis mesos una llei que ho reguli i que imposi mesures fiscals.

ES CONSOLIDEN LES RETALLADES.

El govern de la Generalitat afirma que aquest és el pressupost més social de la història, però les dades ho desmenteixen.

De fet els pressupostos del proper any 2014 i que han pactat en el Parlament de Catalunya CiU i ERC consoliden les retallades pressupostaries practicades aquest any 2013 i que gràcies a la prorroga pressupostaria pactada entre ambdós partits, ha estat impossible discutir.

Podem afirmar que han estat retallades clandestines però que han afectat als serveis públics, eliminació i baixada en la qualitat. Estem davant d’un desmantellament de l’estat del benestar.

La despesa social que es desprèn dels comptes retorna a nivells de l’any 2004 en termes per habitant, “hem retrocedit una dècada”, amb més de 2.000M€ en retallades; la despesa en salut cau un 22,46%, en ensenyament un 28,05% i en benestar social i família un 23,89%.

No es prioritza per tant les polítiques que més han patit les retallades del Govern des de l'any 2010, sinó que es mantenen en uns nivells intolerables de degradació, el que dona peu per exemple a increments de les llistes d'espera sanitàries, a increments d'alumnes a les aules mentre es contracten menys mestres o la progressiva laminació de serveis tan importants com les llars d'infants municipals.

La inversió en infraestructures es inferior a la que és va realitzar al 1998 i això tindrà efectes des del punt de vista de la competitivitat de l'economia catalana a mig termini.

 Tampoc hi ha una orientació clara de cap a on van adreçades les prioritats en economia i en política industrial, ni com fixar un camí per superar la crisi i les seves conseqüències dremàtiques en termes d'atur.

Després de quatre anys de govern, no hi ha excuses. Aquest pressupost que aprovarà CiU i ERC no millorà el desastre de la despesa de 2013, i no contribueix a millorar les expectatives de la nostra economia i de la creació de llocs de treball.

article publicat al Granollers Informa.

Apunts per una economia verda i més sostenible.

Aquest darrer cap de setmana el PSOE ha celebrat la seva conferència política, per tal d’actualitzar les seves propostes programàtiques, les i els socialistes catalans del PSC hem considerat que calia ésser actius en el debat, en l’impuls de noves idees i actituds i que no podíem restar expectants. S’han fet aportacions valuoses al debat en diverses qüestions que afecten al moll de l’os de les polítiques públiques, també preocupats per la sostenibilitat i les polítiques energètiques en tant que estratègiques i estructurants, perquè mentre creixen les desigualtats socials, es degrada el medi de forma irreversible i no es regenera el sistema productiu, els governs actuals de Catalunya i Espanya no afronten aquesta realitat d’Espanya.

El Govern d’Espanya no es planteja altra fórmula que repetir la que ens ha conduït cap al fracàs: el mateix model productiu i la defensa a ultrança del model vell d’Estat re-centralitzat mentre creixen les tensions socials i territorials. A Catalunya, mentrestant creix l’atur, la pobresa i les dependències d’un grapat de monopolis mentre es degraden els serveis públics que haurien de corregir les desigualtats socials.

A les darreres dècades s’ha alterat més que mai l’equilibri planetari. És la crisi ecològica que sobrepassa fronteres administratives, socials, generacionals, ètiques i polítiques. Els mercats no haurien de continuar cecs davant aquesta realitat perquè malgrat que no podem traduir el medi ambient, la vida o la salut en termes econòmics, ara ja se sap que la degradació del planeta fins i tot es pot expressar en costos.

Els socialistes no podem acceptar per més temps socialitzar els riscos i privatitzar els beneficis. La crisi ecològica, la financera, la climàtica, l’energètica són oportunitats per una nova política industrial, avui l’ecologia és una aliada i no competidora de l’economia i de l’èxit d’aquesta nova aliança dependrà la prosperitat, el progrés i la justícia social.

Pels qui provenim de tradició socialista suposa un imperatiu ètic fer compatible la preservació dels fràgils ecosistemes i dur la prosperitat a l’últim indret. Tenim capacitat tecnològica, recursos financers, i capacitat humana. Cal ambició i voluntat.

Parlar d’economia verda pel PSC ens porta centrar-nos en de tres elements essencial: el canvi climàtic i el seu impacte global, el procés de transició energètica per la transició ecològica i la fiscalitat ecològica.

Respecte al canvi climàtic i canvi global. Hem de dir que l'actual model productiu provoca un canvi global que va més enllà del canvi climàtic: desertització, perdua de diversitat, alteració dels ecosistemes. Els costos de tot plegat són pèrdues irreparables i posen en perill el planeta que habitem. Per això s'ha de readaptar l'esfera econòmica a la biosfera i als ecosistemes perquè és millor destinar recursos a reduir emissions de gasos d'efecte hivernacle que a l'adaptabilitat al canvi climàtic.

Temes claus són l'agricultura, el cicle de l'aigua, els boscos i una ordenació del territori amb protecció d'infraestructures ambientals que són la base de la nostra economia. Cal incorporar el concepte de la sostenibilitat als paràmetres que defineixen les estratègies econòmiques, socials i culturals. La lluita contra el canvi climàtic ofereix possibilitats econòmiques i de creació de llocs de treball i cal que es posin les bases per un nou creixement basat en la intel·ligència, la innovació, el coneixement, l’eficiència, la sostenibilitat i la solidaritat.

Un segon bloc important quan parlem d'economia verda és la transició energètica, motor del canvi de model productiu. Cal un compromís dels Governs que han de liderar i de tota la societat per abordar una reforma del mercat energètic que afavoreixi la transició de les velles energies cap a les netes i renovables que proporcioni seguretat jurídica i escenaris de com seguir incorporant innovació tecnològica.

Hem de valorar  l’aposta per a la fiscalitat ecològica i social, a més d’una font d’ingressos addicional, no té efectes negatius sobre el consum –com els impostos sobre el treball o directes - i estimula la innovació, l’eficiència i competitivitat de l’economia. Proposem desplaçar impostos sobre béns, cap a impostos sobre danys, consum d’energia i ús de recursos finits, i  un cost estable de preus de CO2 per atreure inversions.

Transformar la nostra economia vol dir apostar pels sectors innovadors amb valor afegit, però també apostar pels sectors madurs que no caducs. Efectivament, la indústria sobre tot la catalana és determinant i té un enorme potencial inversor, exportador i la creació de llocs de treball. Reforçar la base industrial ha de ser una de les nostres prioritats per tal que aquesta continuï, amb les degudes transformacions, essent motor de la nostra economia. 

El teixit empresarial ha esdevingut més fràgil i la nostra base industrial s’ha reduït. Els Governs de CiU i del PP no han endegat projectes tractors més enllà de presentacions d’inversions en el sector turístic‐immobiliari‐recreatiu i encara aquestes estan per veure. Defensem la cultura del treball des d’una reconversió ecològica de la societat industrial, en que l’ecologia esdevé el motor de la dinamització empresarial i de la innovació tecnològica.

Aigua, energia, residus, Catalunya Bio-regió, agroalimentació  i generació de coneixement.

Són tots ells sectors de futur que tenen en comú la possibilitat de jugar un paper rellevant ja ara i en el futur. La fugida de talent és un dels principals drames del nostre país en aquesta crisi que no ens podem permetre.

La generació i explotació de coneixement és un dels pocs camins possibles en totes les branques del teixit productiu i en particular de la nova indústria que propugnem que requereix un canvi radical en l’estalvi i eficiència pel que fa a aigua , residus i energia i una aposta decidida en l’agroalimentació i la biotecnologia i la biomedicina. Tot això amb uns veritables Plans de centres d’excel·lència i de formació professional concertats amb els agents econòmics i socials i crear ponts entre l’acadèmia, l’empresa, l’administració i la societat.

Pel que fa a l’abastiment i el sanejament d’aigua i la gestió de recursos hídrics, el PSC considera no es poden regir per les normes del mercat.

 

Diàleg, entesa i pacte

Els darrers 30 anys, l’actual model democràtic i territorial ha fet possible la millora de l'autogovern i el desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Avui, però, impossibles de preveure l’any 1978, són evidents els defectes de l’estat de les autonomies;  molts creiem que cal fer una reflexió a fons i una revisió de l’actual model territorial. De fet, la reforma de l’actual Estatut de Catalunya ja anava en aquesta direcció.

Al PSC defensem que la integració dels pobles d’Espanya en un projecte compartit pot i ha de millorar; per nosaltres, la millor resposta es troba en els plantejaments federals d’unió, llibertat, autogovern i govern compartit. Creiem que necessitem un nou gran acord i que els canvis no es poden fer de manera unilateral sense grans compromisos institucionals i sense empara legal.

Vivim en un estat de dret i la llei i la democràcia són indissociables. És absolutament temerari enfrontar el principi democràtic al principi de legalitat. En un estat democràtic les lleis es canvien a través de lleis i són reflex també de l’estat d’opinió ciutadà.

Reforma federal per aclarir un sistema de repartiment de competències avui massa vegades confús i conflictiu. Reforma federal del Senat per convertir-lo en una cambra de representació de les CA on es vegin les lleis amb afectació territorial. Model de finançament federal basat en el principi d’ordinalitat, on garantint la suficiència i la solidaritat el resultat final no pugui variar el punt de partida de cada territori. Reforma constitucional per reconèixer el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat.

Avançar cap un estat federal no és un camí fàcil, ho sabem. Altres es troben més còmodes en la confrontació en un moment de fortes tensions emocionals i vitals que també tenen l'origen en la greu crisi econòmica. Nosaltres no estem pel conflicte permanent, ni per l’immobilisme que ens retornaria a l’Espanya dels 60. Estem pel diàleg, per l’entesa i el pacte.

Defensar un nou model federal no és excloent d'impulsar i defensar la convocatòria d’un referèndum per tal que els ciutadans i ciutadanes puguin exercir el dret a decidir el futur polític del país, mitjançant una pregunta que porti a una resposta clara, en un marc legal i acordat que ha d’exigir, doncs, una negociació seriosa, profunda i amb el temps necessari entre ambdós governs, Espanya i Catalunya.

 

article publicat al Granollers Informa.

Volem viure amb dignitat.

L'agreujament de la situació de crisi que viu el nostre país, conseqüència directa de les polítiques d’austeritat a ultrança que han seguit els governs de dretes, s'expressa amb el drama de centenars de milers de catalans i catalanes.

La situació d’emergència que estan vivint moltes famílies exigeix situar al centre de la política del país accions decidides, per pal·liar aquest drama social, i un debat en profunditat sobre les garanties que ha de prestar l’Estat del Benestar. CAL REDISTRIBUIR PER CRÉIXER, i no a l’inrevés; és urgent plantejar una alternativa que generi ocupació i redistribueixi la riquesa.  

A Catalunya, la majoria de Govern CiU i ERC és incapaç de presentar uns pressupostos quan toca, i així segueixen les retallades. Els ciutadans no volen caritat sinó la garantia del dret a subsistir.  

NINGÚ SENSE ALIMENTS. L’augment de l’activitat dels bancs d’aliments demostren la cruesa de la crisi, però també la paràlisi i la insensibilitat social d’un Govern, més amoïnat en defensar el seu projecte independentista que no pas en donar resposta a aquells que pitjor ho estan passant. 

NINGÚ SENSE LLAR. Les famílies són la part més vulnerable del contracte hipotecari i ara, més que mai, són indispensables polítiques que atorguin garanties reals als afectats per una situació d’insolvència de forma immediata i el reconeixement de l’habitatge com a dret social. 

NINGÚ SENSE CAP INGRÉS. La plena ocupació és la millor manera de proporcionar a les persones els mitjans suficients, però en moments de greu crisi, l’Estat del Benestar és qui ha de protegir i ajudar a les persones a accedir a una feina segura i estable. Avui hi ha 40.000 persones fora de la RMI, degut a les retallades de la Generalitat, i 113.300 llars catalans no tenen cap ingrés. 

L’aprovació de la reforma laboral també és una agressió als drets dels treballadors i treballadores, i ha contribuït a destruir ocupació i precaritzar encara més el mercat laboral. Es prioritària la seva derogació i reprendre el Diàleg Social que PP i CiU van avortar. 

Cal un acord per la dignitat que vagi més enllà de les posicions de cadascú. Cal un gran compromís amb totes les forces polítiques, institucions i agents socials contra l’atur i contra la pobresa.

 

Article publicat al Granollers Informa.

I l'ànima social?

La crisi econòmica que patim és molt profunda i està afectant de manera duríssima moltes persones.

Les receptes d’austeritat a ultrança s’està demostrant que no són eficaces. Necessitem polítiques econòmiques actives i d’estímul que permetin recuperar gradualment l’activitat, el consum i l’ocupació.

En nom de la contenció del dèficit, els governs d’Espanya, de Catalunya seguint els dictats dels seus coreligionaris europeus, avui majoria als governs, no poden posar en qüestió el sector públic i l’estat del benestar, dia si, dia també, malgrat que a casa nostra, en una mostra de simplisme, alguns partits polítics han trobat la fórmula màgica per treure’s les puces de sobre, la culpa sempre és de Madrid.

El desembre de 2006, el Congrés dels Diputats aprovava la Llei de la dependència, que reconeixia un nou dret subjectiu i universal de cura a les persones que, bé per motius d’edat, bé per motius de discapacitat (física, psíquica, mental o sensorial) es trobava en situació de dependència que, conjuntament amb la llei catalana de Serveis Socials, ha suposat atendre a més de 161.000 persones (156.000 abans de 2010).

 

Des de l'arribada del PP al Govern, l'atenció a les persones amb dependència ha estat objecte de retallades importants.

 

Ara, en data 26 d'abril de 2013, el Govern ha presentat el "programa nacional de reformas 2013" que amb l'excusa suposadament de racionalitzar la despesa pública, significa el desmantellament del sistema i suposa un greu risc de desatenció per a les persones dependents i les seves families.

 

I no només això també es posa en perill els més de 185.000 llocs de treball directes i 63.000 indirectes creats des de l'entrada en vigència de la llei i el tancament de moltes empreses.

 

És per això que rebutgem les retallades anunciades pel Govern de l'Estat perquè impacten en la qualitat de vida de les persones.

 

I també en aquest context el Govern de la Generalitat ha d'impulsar accions compensatòries amb caràcter d'urgència perquè entitats socials i administracions locals puguin garantir l'atenció de les persones dependents.

 

Aquesta també és una raó per disposar del pressupost de la Generalitat, per prioritzar polítiques amb ànima social.

 

publicat al Granollers informa.

El Parlament reclama mesures legislatives per a resoldre el sobre endeutament de famílies.

Moció sobre habitatge aprovada a proposta del grup parlamentari del PSC.
 

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Ge­neralitat a:

1. Reclamar al Govern de l’Estat l’establiment de mesures legislatives destinades a resoldre el sobre­endeutament de les persones físiques i famílies vin­culat a l’habitatge habitual, amb la inclusió expressa de la possibilitat de la dació en pagament del deute hipotecari, simplificant els procediments concursals i incidint en la regulació del mercat hipotecari per a garantir a les persones afectades tant el manteniment de condicions d’inclusió social com l’accés a noves oportunitats de recuperació econòmica, adequant la normativa hipotecària esta­tal a la normativa europea sobre clàusules abusives, d’acord amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 14 de març de 2013.

2. Constituir una comissió de sobreendeutament que atengui a les persones desnonades a Catalunya i que tingui caràcter transversal en la seva representació: organitzacions de consumidors i usuaris, plataforma d’afectats per la hipoteca, entitats financeres, i inter­departamental pel què fa al Govern, i que comenci a treballar en la millora de la situació de les persones i les famílies, formulant també propostes de modifica­cions legislatives en l’àmbit competencial de la Gene­ralitat de Catalunya.

3. Aprovar la normativa que fomenti el lloguer, par­ticularment dels habitatges buits titularitat de les en­titats bancàries, creditícies i financeres i de les socie­tats immobiliàries que en depenguin i de promotores immobiliàries, establint les mesures de gravamen fiscals adients, per a evitar la desocupació permanent dels habitatges.

4. Realitzar aquest 2013, d’acord a reserva pressu­postària realitzada, una nova convocatòria de les prestacions per al pagament del lloguer que atengui noves sol·licituds i segons les disposicions pressupos­tàries disponibles, realitzar una convo­catòria d’ajuts a la rehabilitació.

 

L’habitatge, un dret social

Des de fa més d’una dècada l’habitatge ha esdevingut un greu problema per a moltes persones i famílies. En plena època especulativa per les dificultats per accedir-hi per preus prohibitius, avui perquè la crisi, tant severa que patim, ha comportat l’augment de l’atur i milers de persones viuen amb una situació límit que impedeix cobrir les seves necessitats bàsiques, com ara el pagament del seu habitatge habitual.  Les polítiques d’habitatge són garantia, doncs, de cohesió social.

Des de l’any 2008, en què va esclatar la crisi, fins a dia d’avui, el nombre d’execucions hipotecàries a l’Estat espanyol ha superat amb escreix les 400.000. Per exemple, només en l’últim trimestre de 2012 s’han comptabilitzat, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), 19.324 execucions hipotecàries a Espanya, i d’aquestes, 3.879 a Catalunya. Els Registradors de la Propietat eleven la xifra anual a Catalunya en quasi 7.000.

I a banda hauríem de computar els desnonaments que es produeixen per impagaments de lloguer.

Són moments excepcionals i com a tals s’han de trobar solucions immediates i efectives, solucions reals als problemes que afecten a molts ciutadans/es o que els poden afectar.

Per això, ara més que mai, són indispensables polítiques que atorguin garanties reals als afectats per una situació d’insolvència de forma immediata i en el futur, per tal que no hi hagi cap família sense llar i cap llar sense família. Les mesures adoptades fins avui han estat insuficients per resoldre el problema.

Es fa necessari donar una segona oportunitat a les famílies que van signar hipoteques amb clàusules abusives o van ser desnonades en un procés il·legal, segons la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Per tot plegat, insistim en la necessitat de defensar un canvi legislatiu urgent, que adapti el marc legal a la realitat social i que doni respostes a les necessitats de les persones afectades.

Cal fomentar també el lloguer social, posant l'estoc d'habitatges buits de Catalunya que pertanyen a entitats bancàries en lloguer.

article publicat al Granollers Informa.

Mesures per gravar pisos buits.

El Grup Parlamentari del PSC, després de la interpel·lació que li hem fet al conseller del Govern de Catalunya sr Santi Vila, hem entrat aquesta proposta de MOCIÓ, perquè sigui debatuda el proper Ple del Parlament del dia 8 i 9 de Maig:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:

1.      Reclamar al Govern de l’Estat  l’establiment de mesures legislatives destinades a resoldre el sobreendeutament de les persones físiques i famílies vinculat a l’habitatge habitual, amb la inclusió expressa de la possibilitat de la dació en pagament del deute hipotecari, simplificant els procediments concursals i incidint en la regulació del mercat hipotecari per a garantir a les persones afectades tant el manteniment de condicions d’inclusió social com l’accés a noves oportunitats de recuperació econòmica.

2.      Constituir una comissió de sobreendeutament que atengui a les persones desnonades a Catalunya i que tingui caràcter transversal en la seva representació: organitzacions de consumidors i usuaris, plataforma d’afectats per la hipoteca, entitats financeres, i interdepartamental pel què fa al Govern, i que comenci a treballar en la millora de la situació de les persones i les famílies, formulant també propostes de modificacions legislatives en l’àmbit competencial de la Generalitat de Catalunya.

3.      Aprovar la normativa que fomenti el lloguer, particularment dels habitatges buits titularitat de les entitats bancàries, creditícies i financeres i de les societats immobiliàries que en depenguin i de promotores immobiliàries, establint les mesures de gravamen fiscals adients, per a evitar la desocupació permanent dels habitatges.

4.         Impulsar les actuacions previstes a la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge, per a evitar la desocupació permanent dels habitatges, i aprovar la normativa corresponent per tal que un cop posades a disposició dels propietaris totes les mesures de foment establertes, declari l'incompliment de la funció social de la propietat i acordi el lloguer forçós de l'habitatge en els casos que així resulti.

5.      Incloure en el Projecte de llei de Pressupostos de la Generalitat per l’any 2013 una nova convocatòria d’ajuts al lloguer i d’ajuts a la rehabilitació d’habitatges.

La gestió de l’aigua un servei públic.

La privatització de la gestió d’Aigües Ter Llobregat, empresa pública que feia el proveïment en alta de l’aigua a la Regió metropolitana de Barcelona, més de 4.5 milions de persones i la majoria de les empreses del país, ha estat un nyap que passarà a l’historia dels despropòsits polítics, administratius i del dret. S’han comés errors i el que malament comença  sòl acabar pitjor, generant a més una inseguretat jurídica que no hauria de ser una de les senyes d’identitat de la Generalitat de Catalunya.

Errors polítics perquè per molt que la Generalitat tingui greus problemes de tresoreria, deixar en mans privades el proveïment i la distribució en alta de l’aigua que consumeix més de la meitat de la població de Catalunya és renunciar a una de les estructures estratègiques del país. Administratius perquè s’ha actuat amb precipitació, sense la transparència exigible ni fiscalització parlamentaria en ple procés electoral, intentant amagar o no facilitant la documentació, declarant que n’hi havia de confidencial i fent-ho signar al propi conseller Recoder –única vegada que surt la seva signatura en tot el voluminós expedient-. I pel que sembla, també errors jurídics, com es demostra en les resolucions del propi Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya i del Tribunal Superior de Justícia.

El servei d’abastament d’aigua en alta, no s’hauria hagut de privatitzar mai. Hi ha serveis públics essencials - i aquest n’és un - que no poden ser gestionats des de la lògica exclusiva del mercat que persegueix únicament el benefici econòmic. L’aigua és un bé escàs com molt bé sabem a Catalunya que cíclicament patim sequeres. És un bé imprescindible, el primer per a la Humanitat. I ja fa tres anys l’Assemblea General de l’ONU reconegué com un dret humà més el de l’aigua potable. En conseqüència, com a tal dret ha de ser satisfet per a l’administració pública que és l’única garant de drets.

El gran argument del conseller Mas Collell per a la privatització de la gestió – “ externalització “ en llenguatge del Govern – és la delicada situació de les finances públiques de la Generalitat i la necessitat de reduir dèficit, situacions reals però que no li va impedir eliminar l’Impost de Successions a les persones més benestants l’any 2011 que hagués significat pel cap baix els mateixos recursos que busca amb aquesta privatització.

No discutim tampoc la necessitat d’equilibrar el compte d’explotació d’ATLL ni de reduir l’endeutament de l’ACA. Els actuals responsables de l’administració coneixen la predisposició i les propostes del PSC en aquesta matèria amb la condició que no es tirés endavant la privatització d’ATLL. Cap d’elles ha estat tinguda en compte tot i que amb les nostres propostes l’aigua sortia més barata per als consumidors que la solució adoptada pel Govern.

A la compareixença dels consellers Mas Colell i Vila ens van fer una velada acusació en el sentit que semblava que defensàvem a un dels dos concursants. De moment, qui ha afavorit a un dels dos, amb justícia o sense i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’Organisme Autònom de Recursos Contractuals i nosaltres creiem que sense, és el Govern que ara es troba en un carreró sense sortida.

Des del PSC i aprofitant l’actual situació jurídica, creiem que el Govern és a temps de fer marxa enrere. Ho diem sincerament, volem que el servei de proveïment d’aigua a la Regió Metropolitana de Barcelona torni a la titularitat pública. Perquè cal defensar en primer lloc els interessos dels ciutadans que assisteixen a l’espectacle com a convidats de pedra sense sentir que mai el Govern parla d’ells i elles però que intueixen que seran els grans perjudicats. Pel seu bé, cal que el Govern rectifiqui i recuperi la gestió de l’aigua que no ha de ser de ningú en particular sinó de tothom.