La privatització de la gestió
d’Aigües Ter Llobregat, empresa pública que feia el proveïment en alta de
l’aigua a la Regió metropolitana de Barcelona, més de 4.5 milions de persones i
la majoria de les empreses del país, ha estat un nyap que passarà a l’historia
dels despropòsits polítics, administratius i del dret. S’han comés errors i el
que malament comença sòl acabar pitjor,
generant a més una inseguretat jurídica que no hauria de ser una de les senyes
d’identitat de la Generalitat de Catalunya.
Errors polítics perquè per molt
que la Generalitat tingui greus problemes de tresoreria, deixar en mans privades
el proveïment i la distribució en alta de l’aigua que consumeix més de la
meitat de la població de Catalunya és renunciar a una de les estructures
estratègiques del país. Administratius perquè s’ha actuat amb precipitació,
sense la transparència exigible ni fiscalització parlamentaria en ple procés
electoral, intentant amagar o no facilitant la documentació, declarant que n’hi
havia de confidencial i fent-ho signar al propi conseller Recoder –única vegada
que surt la seva signatura en tot el voluminós expedient-. I pel que sembla,
també errors jurídics, com es demostra en les resolucions del propi Òrgan
Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya i del Tribunal Superior de Justícia.
El servei d’abastament d’aigua en
alta, no s’hauria hagut de privatitzar mai. Hi ha serveis públics essencials - i
aquest n’és un - que no poden ser gestionats des de la lògica exclusiva del
mercat que persegueix únicament el benefici econòmic. L’aigua és un bé escàs
com molt bé sabem a Catalunya que cíclicament patim sequeres. És un bé
imprescindible, el primer per a la Humanitat. I ja fa tres anys l’Assemblea General de l’ONU reconegué
com un dret humà més el de l’aigua potable. En conseqüència, com a tal dret ha de
ser satisfet per a l’administració pública que és l’única garant de drets.
El gran argument del conseller
Mas Collell per a la privatització de la gestió – “ externalització “ en
llenguatge del Govern – és la delicada situació de les finances públiques de la
Generalitat i la necessitat de reduir dèficit, situacions reals però que no li
va impedir eliminar l’Impost de Successions a les persones més benestants l’any
2011 que hagués significat pel cap baix els mateixos recursos que busca amb
aquesta privatització.
No discutim tampoc la necessitat
d’equilibrar el compte d’explotació d’ATLL ni de reduir l’endeutament de l’ACA.
Els actuals responsables de l’administració coneixen la predisposició i les
propostes del PSC en aquesta matèria amb la condició que no es tirés endavant
la privatització d’ATLL. Cap d’elles ha estat tinguda en compte tot i que amb
les nostres propostes l’aigua sortia més barata per als consumidors que la
solució adoptada pel Govern.
A la compareixença dels consellers Mas Colell i Vila ens van fer una velada acusació en el
sentit que semblava que defensàvem a un dels dos concursants. De moment, qui ha
afavorit a un dels dos, amb justícia o sense i el Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, l’Organisme Autònom de Recursos Contractuals i nosaltres creiem
que sense, és el Govern que ara es troba en un carreró sense sortida.
Des del PSC i aprofitant l’actual
situació jurídica, creiem que el Govern és a temps de fer marxa enrere. Ho diem
sincerament, volem que el servei de proveïment d’aigua a la Regió Metropolitana
de Barcelona torni a la titularitat pública. Perquè cal defensar en primer lloc
els interessos dels ciutadans que assisteixen a l’espectacle com a convidats de
pedra sense sentir que mai el Govern parla d’ells i elles però que intueixen
que seran els grans perjudicats. Pel seu bé, cal que el Govern rectifiqui i
recuperi la gestió de l’aigua que no ha de ser de ningú en particular sinó de
tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada