L'Estatut és de tots

Article publicat al 9 Nou 27/01/2006

Finalment, el President d’Espanya José Luis Rodriguez Zapatero, amb el suport dels dos principals partits que li donem suport, PSC i PSOE, va arribar a un acord polític global sobre l’Estatut amb Artur Mas, és a dir, CiU, un acord al qual és evident que desitjo que, en el tràmit que ens portarà a la seva aprovació final, se sumin la resta de partits polítics que el vàrem votar en el Parlament de Catalunya, perquè aquest no serà l’Estatut de cap partit, sinó el de tots, per molt que CiU se n’intenti apropiar, en una maniobra d’esgarrapar vots.
Anem a pams. No és casualitat que ara hi hagi nou Estatut. Perquè Rodríguez Zapatero, president d’Espanya, compleix la seva paraula i no és la primera ni la darrera vegada que ho demostra, i hi ha un govern de tres partits d’esquerres a Catalunya, que en el seu programa volien la reforma estatutària i que l’han impulsat.
El president de Catalunya, Pasqual Maragall, ha fet bandera del nou Estatut de Catalunya. Ho posava en el seu programa electoral, i ha estat l’impulsor del procés de reforma i ha treballat de valent per aconseguir arribar a un acord, fins i tot sacrificant alguna foto, que alguns han buscat insistentment. El president i el seu partit, el PSC, han treballat amb discreció, defugint protagonismes, propiciant els acords entre tots els partits, perquè enteníem que el més important era tenir un nou Estatut per a Catalunya.
Aquest nou Estatut de Catalunya ens donarà més autogovern, més competències, més finançament. És l’Estatut de les persones, la qual cosa permetrà el sentiment de pertinença des de la proximitat, perquè li donarà més eines al Govern de Catalunya per fer les polítiques que milloren la qualitat de vida de les persones, als pobles, als barris i a les ciutats.
Aquest Estatut em referma en la idea que des del Govern de Catalunya s’està fent un gran treball, i que amb la signatura del pacte del Tinell que va permetre un govern d’esquerres a Catalunya s’ha avançat més en competències i finançament en dos anys que en vint-i-tres de govern nacionalista i de dretes.
Com ja hem explicat moltes vegades els socialistes catalans, aquest serà sens dubte el millor Estatut que haurà tingut mai Catalunya. Disposarem de més recursos econòmics amb un sistema transparent, just i al mateix temps solidari amb altres territoris d’Espanya; tindrem una agència tributària catalana per als tributs i impostos que ens són propis i que en el termini de dos anys formarà un consorci amb la de l’Estat, un consorci que podrà esdevenir l’administració tributària de Catalunya.
Tindrem més competències, com ara en ports i aeroports, en els ferrocarrils de rodalia, en la inspecció de treball, en els permisos de treball dels immigrants, en les beques de l’ensenyament obligatori. El Tribunal de Justícia de Catalunya serà la darrera instància judicial a Catalunya, la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya s’equipararà a la participació del PIB de Catalunya en relació al de l’Estat; la llengua i la cultura catalana tindran la màxima protecció.
Malgrat que el PP s’ha instal·lat en mentides constants, tindrem Estatut, i els seus arguments es demostraran falsos. Ni és una reforma encoberta de la Constitució, ni és inconstitucional, ni trencarà Espanya; i es mantenen els mecanismes de solidaritat amb altres comunitats autònomes de l’Estat. En definitiva, han perdut, com a tantes altres coses, els papers, la qual cosa els mantindrà per molts anys a l’oposició.
Aquest serà l’Estatut de tots, però és just reconèixer el coratge polític de tots els que han fet el pas endavant, en especial de l’impuls decidit del president Maragall i la valentia del president Zapatero amb el seu compromís per l’Espanya plural, l’autogovern de Catalunya i el seu millor finançament.

Jordi Terrades i Santacreu
Diputat socialista al Parlament de Catalunya
i membre de l’Executiva Nacional del PSC

Retorn a Catalunya

Article publicat al 9nou edició Vallès Oriental (20-01-2006)

Ben aviat podrem anar a veure al Palau Moja de Barcelona els documents de què tant s’ha parlat durant els darrers 10 anys. Els han ficat en 500 capses, els han carregat en dues furgonetes, han passat per Madrid -on els responsables de l’Arxiu General del Ministeri de Cultura n’han verificat la tramesa- i han retornat a casa, 67 anys després que les tropes franquistes se’ls emportessin a punta de pistola. Els documents de la Generalitat republicana són els primers dels ‘papers de Salamanca’ que han tornat a Catalunya, i s’exposaran al públic tan bon punt arribin, a l’esmentat Palau. Després, vindran els de particulars, entitats, sindicats i partits polítics.

Ara convé recordar que la primera decisió de fer tornar els documents expoliats la va prendre un govern socialista, l’any 1996. Ja en aquell moment, la campanya furibunda orquestrada pel PP va impedir el retorn, i la victòria d’Aznar en les eleccions generals d’aquell mateix any va tirar per terra les expectatives que s’havien generat. El fet que CiU pactès amb el PP durant vuit anys lamentables i llarguíssims no va donar bons fruits per a Catalunya, tampoc en aquest tema. Ara, amb una consellera socialista de Cultura, Caterina Mieras, i una ministra socialista de Cultura, Carmen Calvo, ha estat possible culminar el procés.

El PP, una vegada més, ha intentat bloquejar la tornada dels papers de Salamanca, intoxicant el debat, sembrant crispació –l’especialitat dels senyors Acebes i Zaplana- i buscant enfrontar territoris. Ha convocat manifestacions, protestes, concentracions i ha col·locat policies municipals davant la porta de l’Arxiu de Salamanca. Ha intentat allargar la tramitació de la llei que regula la restitució dels documents, aprovada recentment al Congrés amb els vots contraris dels populars. Se les ha empescat totes però ha fracassat. El PP ha fracassat perquè els socialistes no ens hem deixat intimidar i hem defensat el que és just: que els documents espoliats per Franco tornessin a casa.

A banda del paper que han jugat la ministra i la consellera, també ha estat clau en aquest procés la feina de la Comissió de la Dignitat. Calvo i Mieras han sabut negociar, han soportat la pressió i han près la decisió valenta que s’havia de prendre; la Comissió ha sabut vehicular la demanda de catalans i catalanes, ha pressionat i sobretot ha convençut amb arguments. Els papers, doncs, i malgrat l’oposició del PP, tornaran a mans dels seus propietaris.

Potser el millor de tot plegat és que Salamanca, per molt que la dreta espanyola s’entesti a dir el contrari, no hi perd res. Al contrari, sortirà guanyant: gràcies al compromís del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, la ciutat esdevindrà la seu del Centre de Documentació i Investigació sobre la Guerra Civil i el Franquisme, que serà un gran equipament cultural especialitzat dotat amb el personal i recursos necessaris per catalogar i microfilmar els fons documentals. L’Arxiu de Salamanca esdevindrà un centre de referència internacional ineludible per als estudiosos de la Guerra Civil.

El retorn dels arxius espoliats a Catalunya constitueix un pas importatíssim per a la recuperació i restitució de la memòria històrica, de què sovint anem mancats. No és, però, l’únic: el Govern de la Generalitat prepara la creació del Memorial Democràtic i una nova normativa sobre l’exhumació de fosses de la Guerra Civil. Paral·lelament, des de l’Executiu espanyol s’impulsa també la llei de la Memòria, que serà debatuda properament a les Corts. Després de 30 anys de democràcia, comencem a tancar ferides i a superar el passat per tirar endavant.

Cal treballar amb rigor i amb sentit de país

Catalunya s’hi juga molt. Els socialistes –els del PSC i els del PSOE- volem que l’Estatut arribi a bon port, perquè sabem que l'interès del país passa per tenir un Estatut ambiciós, amb més competències i més finançament.

En aquests moments hi ha base suficient per arribar a un acord. No és el moment d’actuar per criteris partidistes, de rendibilitat electoral.

CiU està calculant si els hi surt més a compte aprovar-lo, o demanar que es retiri el text. CiU, amb la seva actitud, està buscant l'avançament electoral a Catalunya. Tinc la sensació que a CiU comencen a pesar més els que NO volen Estatut, encapçalats per l'expresident Jordi Pujol i l’Artur Mas, que els que volen el sí. Farien bé, de totes formes, no oblidar que qui té la facultat d'avançar les eleccions és el President de la Generalitat de Catalunya, el Molt honorable Pasqual Maragall.

El PSC, primer partit de Catalunya, té la convicció que hi haurà un bon Estatut; això és el que es desprèn de les converses i les negociacions fetes amb el PSOE i el govern d’Espanya.

No podem deixar passar l’oportunitat de tenir un president a Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero, que ha apostat clarament per un Estat a on es reconeixen les diferents identitats nacionals.

Si al final no hi ha acord, alguns a Catalunya hauran d’explicar molt bé perquè aquest al final no s’ha produït.