Article publicat al 9nou edició Vallès Oriental (20-01-2006)
Ben aviat podrem anar a veure al Palau Moja de Barcelona els documents de què tant s’ha parlat durant els darrers 10 anys. Els han ficat en 500 capses, els han carregat en dues furgonetes, han passat per Madrid -on els responsables de l’Arxiu General del Ministeri de Cultura n’han verificat la tramesa- i han retornat a casa, 67 anys després que les tropes franquistes se’ls emportessin a punta de pistola. Els documents de la Generalitat republicana són els primers dels ‘papers de Salamanca’ que han tornat a Catalunya, i s’exposaran al públic tan bon punt arribin, a l’esmentat Palau. Després, vindran els de particulars, entitats, sindicats i partits polítics.
Ara convé recordar que la primera decisió de fer tornar els documents expoliats la va prendre un govern socialista, l’any 1996. Ja en aquell moment, la campanya furibunda orquestrada pel PP va impedir el retorn, i la victòria d’Aznar en les eleccions generals d’aquell mateix any va tirar per terra les expectatives que s’havien generat. El fet que CiU pactès amb el PP durant vuit anys lamentables i llarguíssims no va donar bons fruits per a Catalunya, tampoc en aquest tema. Ara, amb una consellera socialista de Cultura, Caterina Mieras, i una ministra socialista de Cultura, Carmen Calvo, ha estat possible culminar el procés.
El PP, una vegada més, ha intentat bloquejar la tornada dels papers de Salamanca, intoxicant el debat, sembrant crispació –l’especialitat dels senyors Acebes i Zaplana- i buscant enfrontar territoris. Ha convocat manifestacions, protestes, concentracions i ha col·locat policies municipals davant la porta de l’Arxiu de Salamanca. Ha intentat allargar la tramitació de la llei que regula la restitució dels documents, aprovada recentment al Congrés amb els vots contraris dels populars. Se les ha empescat totes però ha fracassat. El PP ha fracassat perquè els socialistes no ens hem deixat intimidar i hem defensat el que és just: que els documents espoliats per Franco tornessin a casa.
A banda del paper que han jugat la ministra i la consellera, també ha estat clau en aquest procés la feina de la Comissió de la Dignitat. Calvo i Mieras han sabut negociar, han soportat la pressió i han près la decisió valenta que s’havia de prendre; la Comissió ha sabut vehicular la demanda de catalans i catalanes, ha pressionat i sobretot ha convençut amb arguments. Els papers, doncs, i malgrat l’oposició del PP, tornaran a mans dels seus propietaris.
Potser el millor de tot plegat és que Salamanca, per molt que la dreta espanyola s’entesti a dir el contrari, no hi perd res. Al contrari, sortirà guanyant: gràcies al compromís del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, la ciutat esdevindrà la seu del Centre de Documentació i Investigació sobre la Guerra Civil i el Franquisme, que serà un gran equipament cultural especialitzat dotat amb el personal i recursos necessaris per catalogar i microfilmar els fons documentals. L’Arxiu de Salamanca esdevindrà un centre de referència internacional ineludible per als estudiosos de la Guerra Civil.
El retorn dels arxius espoliats a Catalunya constitueix un pas importatíssim per a la recuperació i restitució de la memòria històrica, de què sovint anem mancats. No és, però, l’únic: el Govern de la Generalitat prepara la creació del Memorial Democràtic i una nova normativa sobre l’exhumació de fosses de la Guerra Civil. Paral·lelament, des de l’Executiu espanyol s’impulsa també la llei de la Memòria, que serà debatuda properament a les Corts. Després de 30 anys de democràcia, comencem a tancar ferides i a superar el passat per tirar endavant.
Ara convé recordar que la primera decisió de fer tornar els documents expoliats la va prendre un govern socialista, l’any 1996. Ja en aquell moment, la campanya furibunda orquestrada pel PP va impedir el retorn, i la victòria d’Aznar en les eleccions generals d’aquell mateix any va tirar per terra les expectatives que s’havien generat. El fet que CiU pactès amb el PP durant vuit anys lamentables i llarguíssims no va donar bons fruits per a Catalunya, tampoc en aquest tema. Ara, amb una consellera socialista de Cultura, Caterina Mieras, i una ministra socialista de Cultura, Carmen Calvo, ha estat possible culminar el procés.
El PP, una vegada més, ha intentat bloquejar la tornada dels papers de Salamanca, intoxicant el debat, sembrant crispació –l’especialitat dels senyors Acebes i Zaplana- i buscant enfrontar territoris. Ha convocat manifestacions, protestes, concentracions i ha col·locat policies municipals davant la porta de l’Arxiu de Salamanca. Ha intentat allargar la tramitació de la llei que regula la restitució dels documents, aprovada recentment al Congrés amb els vots contraris dels populars. Se les ha empescat totes però ha fracassat. El PP ha fracassat perquè els socialistes no ens hem deixat intimidar i hem defensat el que és just: que els documents espoliats per Franco tornessin a casa.
A banda del paper que han jugat la ministra i la consellera, també ha estat clau en aquest procés la feina de la Comissió de la Dignitat. Calvo i Mieras han sabut negociar, han soportat la pressió i han près la decisió valenta que s’havia de prendre; la Comissió ha sabut vehicular la demanda de catalans i catalanes, ha pressionat i sobretot ha convençut amb arguments. Els papers, doncs, i malgrat l’oposició del PP, tornaran a mans dels seus propietaris.
Potser el millor de tot plegat és que Salamanca, per molt que la dreta espanyola s’entesti a dir el contrari, no hi perd res. Al contrari, sortirà guanyant: gràcies al compromís del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, la ciutat esdevindrà la seu del Centre de Documentació i Investigació sobre la Guerra Civil i el Franquisme, que serà un gran equipament cultural especialitzat dotat amb el personal i recursos necessaris per catalogar i microfilmar els fons documentals. L’Arxiu de Salamanca esdevindrà un centre de referència internacional ineludible per als estudiosos de la Guerra Civil.
El retorn dels arxius espoliats a Catalunya constitueix un pas importatíssim per a la recuperació i restitució de la memòria històrica, de què sovint anem mancats. No és, però, l’únic: el Govern de la Generalitat prepara la creació del Memorial Democràtic i una nova normativa sobre l’exhumació de fosses de la Guerra Civil. Paral·lelament, des de l’Executiu espanyol s’impulsa també la llei de la Memòria, que serà debatuda properament a les Corts. Després de 30 anys de democràcia, comencem a tancar ferides i a superar el passat per tirar endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada