Després de set anys preparant-se, les primeres setmanes del govern del President Artur Mas són confuses, sense un rumb definit, desorientat en les actuacions de govern del que ara en són responsables.
Poques setmanes i cortines de fum quan les coses no van, fins i tot entrant en escena l’ex-president Jordi Pujol. Que si involució autonòmica, intentant fer veure que les polítiques en matèria territorial del PP i el PSOE són el mateix quan ha quedat clar que la realitat és clarament oposada, que si la caixa està buida, etc....
És a aquesta darrera qüestió a la qual em vull referir. El President Mas demana responsabilitat. Recordar-li que és president, entre d’altres coses, perquè essent CiU el grup majoritari, el PSC en va facilitar l’elecció amb la seva abstenció, i ara li toca prendre decisions.
Caixa buida? Aquesta és una expressió en termes econòmics inexacte. Sembla que CiU descobreixi que estem en una crisi profunda. La crisi no és d’ara. Des de fa tres anys, tots els governs, també el de Catalunya, estant gestionant aquesta complexa situació, marcant prioritats, fent polítiques de més austeritat (vull recordar que les més dures que hem hagut de fer, la baixada de sous als treballadors públics i la congelació de moltes pensions, les hem fet governs d’esquerres). Això forma part també de la gestió de la política, fixar el rumb, marcar prioritats, no tant sols fer soflames.
Hi ha dèficit, sí; i s’explica per l’impacte de la crisi, que ha tingut una gran incidència des de l’any 2007 en la caiguda de la recaptació dels tributs de la Generalitat. De fet el dèficit és la diferència entre ingressos i despeses en un exercici, i en aquest cas es justifica perquè l’anterior govern va fer polítiques de reactivació econòmica i polítiques socials perquè ningú no es quedés enrere. És a dir, no es va malgastar com ara es vol simplificar, vam gastar en allò que és essencial per a nosaltres: les infraestructures i els pilars bàsics de l’estat del benestar, salut i educació. I l’actuació està aquí en forma de carreteres, depuradores, dessaladores, aeroports, escoles, hospitals, mestres, metges i mossos.
L’increment de la despesa pública social ha augmentat significativament a Catalunya i a Espanya des de l’any 2004. Despesa que ha crescut no com ha resultat d’un increment de la càrrega impositiva, sinó del creixement econòmic; i aquí hi ha d’haver un dels debats oberts: mantindrem l’estat del benestar si tenim una de les pressions fiscals més baixes de l’UE en relació al PIB, o bé cal mantenir una càrrega impositiva progressiva.
Ja se sap que els ingressos a les administracions, també a la Generalitat, són variables. I ara, més ben dit des de l’any 2007, estem en una etapa de menys entrades. Cal ser austers, evident, però també prioritzar les polítiques que ara li toca definir al Govern del president Mas, és la seva responsabilitat. I vagi per endavant que, en tot allò que signifiqui posar en perill l’estat del benestar en matèria de salut i educació, no hi podrà trobar la nostra complicitat. I és que a banda de la diferent concepció del servei públic, CiU està disposada a renunciar immediatament a uns ingressos d’uns 400 milions d’euros eliminant en aquest precís moment l’impost de successions, impost que després de la seva modificació avui ja només afecta a les rendes més elevades.
No és creant i generant alarmismes i desconfiança que sortirem de la crisi, ni cobrirem les necessitats de finançament de la Generalitat. És generant acords i consensos, com als quals ha arribat el govern de l’Estat amb patronal i sindicats, com treballarem en la línia correcta per superar aquesta situació. Ja se sap que, en moments de crisi, les cortines de fum a vegades funcionen, però ,si les coses no acaben d’anar, la responsabilitat no és de Madrid ni del tripartit.
Article publicat al diari digital Aravallès. 4/02/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada