En les properes eleccions generals del 9 de Març, es decideix sobre dos models de país, entre la continuïtat del model de progrés i la política de benestar impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero o el retorn de la dreta més conservadora d’Europa que encapçala Mariano Rajoy, més Aznar, Acebes, Zaplana i Pizarro.
I no és el mateix Zapatero que Rajoy, ni les polítiques que l’un o l’altre representen, des de l’òptica econòmica, social, de seguretat, i de model territorial.
Vull fer un balanç positiu, i el que han representat aquests 4 anys de govern socialista des del punt de vista econòmic. Espanya ha estat el país d’Europa a on s’ha gestionat millor l’economia. Tots els indicadors venen a confirmar que la política econòmica del govern, presidida per la solvència i el rigor del vicepresident Pedro Solbes, ha estat molt encertada.
En 4 anys de sòlida gestió econòmica s’ha pogut gestionar eficaçment, produint un superàvit de més de 13.600 milions d’euros, i un Fons de reserva de la Seguretat Social, que permetrà afrontar eventuals èpoques futures de desacceleració econòmica internacional.
En una nova situació, marcada per una desacceleració de l’economia mundial provocada per la crisi creditícia als EUA, és evident que Espanya, com la resta d’Europa, rebrà les conseqüències d’aquest canvi de cicle, però nosaltres podem dir que Espanya està ben preparada per minimitzar els efectes negatius.
Alguns exemples aclaridors: a Catalunya s’han creat 500.000 llocs de treball, l’atur ha baixat fins el 7’95% i el PP el va deixar en un 11’06%, el segon trimestre del 2007 el PIB espanyol va créixer un 3,9% (amb Aznar a la Moncloa, el primer semestre del 2004 ho havia fet un 2,9%). Amb Zapatero, el salari mitjà dels espanyols ha augmentat fins als 29.300 euros (Aznar el va deixar en 26.600), i el salari mínim ha arribat fins a 600€. S’han pujat com mai les pensions mínimes. El Govern del PSOE ha fet possible un superàvit pressupostari de 13.662 milions d’euros, mentre que Aznar va llegar-nos un dèficit de 1.644 milions.
És evident que els socialistes, davant d’una situació econòmica que té una certa dosi d’incertesa en el futur immediat, proposem polítiques que res se semblen al famós “decretazo de José Maria Aznar” que, entre d’altres coses, permetia l’acomiadament lliure; les nostres passen per arribar a acords entres tots els agents socials i econòmics, més politiques de protecció social, reforçament dels recursos destinats a prestacions d’atur, reducció de 400€ en l’IRPF, i tot això gràcies a què disposem d’una situació econòmica de fons bona.
El PP ha decidit entrar en la confrontació directa en temes com la seguretat i la immigració. Respecte a les qüestions de seguretat, cal recordar al sr. Rajoy, que per cert va ser ministre d’Interior, que va ser el govern del PP qui va reduir els efectius policials dels nostres carrers, fins a 7.000 policies, i ha estat el govern socialista qui ha tornat a posar aquests efectius al carrer i ha doblat la xifra, per garantir més seguretat per a tots nosaltres.
Pel que fa a la immigració, el PP agita els fantasmes de la por i la confrontació; ells, que durant els vuit anys que van governar van propiciar fins a 5 regulacions, enfront 1 única del govern socialista, que era del tot necessària per tal de legalitzar una situació heretada del govern Aznar. Nosaltres estem d’acord amb un equilibri de fluxos, que les persones que vinguin a treballar ho facin amb un contracte de treball. Tant és així, que aquest govern ha retornat en 4 anys als seus països d’origen més de 100.000 persones, més que en 8 anys de govern del PP.
No és el mateix Zapatero que Rajoy. No és el mateix un partit que ha fet de la crispació política i els seus atacs a Catalunya el centre de la seva política per recuperar el poder, que un partit i un President que encaren amb optimisme el futur de Catalunya i Espanya i que posa en el centre de les seves polítiques la millora de l’economia, per tenir més progrés social i més drets per a totes les persones.
Ara, més que mai, a Catalunya li convé una victòria clara de José Luis Rodríguez Zapatero per assegurar la continuïtat d’un govern, que garantirà el desplegament estatutari i que ha de fer possible que el nostre país assoleixi les cotes encara més altes de benestar, autogovern i progrés.
I no és el mateix Zapatero que Rajoy, ni les polítiques que l’un o l’altre representen, des de l’òptica econòmica, social, de seguretat, i de model territorial.
Vull fer un balanç positiu, i el que han representat aquests 4 anys de govern socialista des del punt de vista econòmic. Espanya ha estat el país d’Europa a on s’ha gestionat millor l’economia. Tots els indicadors venen a confirmar que la política econòmica del govern, presidida per la solvència i el rigor del vicepresident Pedro Solbes, ha estat molt encertada.
En 4 anys de sòlida gestió econòmica s’ha pogut gestionar eficaçment, produint un superàvit de més de 13.600 milions d’euros, i un Fons de reserva de la Seguretat Social, que permetrà afrontar eventuals èpoques futures de desacceleració econòmica internacional.
En una nova situació, marcada per una desacceleració de l’economia mundial provocada per la crisi creditícia als EUA, és evident que Espanya, com la resta d’Europa, rebrà les conseqüències d’aquest canvi de cicle, però nosaltres podem dir que Espanya està ben preparada per minimitzar els efectes negatius.
Alguns exemples aclaridors: a Catalunya s’han creat 500.000 llocs de treball, l’atur ha baixat fins el 7’95% i el PP el va deixar en un 11’06%, el segon trimestre del 2007 el PIB espanyol va créixer un 3,9% (amb Aznar a la Moncloa, el primer semestre del 2004 ho havia fet un 2,9%). Amb Zapatero, el salari mitjà dels espanyols ha augmentat fins als 29.300 euros (Aznar el va deixar en 26.600), i el salari mínim ha arribat fins a 600€. S’han pujat com mai les pensions mínimes. El Govern del PSOE ha fet possible un superàvit pressupostari de 13.662 milions d’euros, mentre que Aznar va llegar-nos un dèficit de 1.644 milions.
És evident que els socialistes, davant d’una situació econòmica que té una certa dosi d’incertesa en el futur immediat, proposem polítiques que res se semblen al famós “decretazo de José Maria Aznar” que, entre d’altres coses, permetia l’acomiadament lliure; les nostres passen per arribar a acords entres tots els agents socials i econòmics, més politiques de protecció social, reforçament dels recursos destinats a prestacions d’atur, reducció de 400€ en l’IRPF, i tot això gràcies a què disposem d’una situació econòmica de fons bona.
El PP ha decidit entrar en la confrontació directa en temes com la seguretat i la immigració. Respecte a les qüestions de seguretat, cal recordar al sr. Rajoy, que per cert va ser ministre d’Interior, que va ser el govern del PP qui va reduir els efectius policials dels nostres carrers, fins a 7.000 policies, i ha estat el govern socialista qui ha tornat a posar aquests efectius al carrer i ha doblat la xifra, per garantir més seguretat per a tots nosaltres.
Pel que fa a la immigració, el PP agita els fantasmes de la por i la confrontació; ells, que durant els vuit anys que van governar van propiciar fins a 5 regulacions, enfront 1 única del govern socialista, que era del tot necessària per tal de legalitzar una situació heretada del govern Aznar. Nosaltres estem d’acord amb un equilibri de fluxos, que les persones que vinguin a treballar ho facin amb un contracte de treball. Tant és així, que aquest govern ha retornat en 4 anys als seus països d’origen més de 100.000 persones, més que en 8 anys de govern del PP.
No és el mateix Zapatero que Rajoy. No és el mateix un partit que ha fet de la crispació política i els seus atacs a Catalunya el centre de la seva política per recuperar el poder, que un partit i un President que encaren amb optimisme el futur de Catalunya i Espanya i que posa en el centre de les seves polítiques la millora de l’economia, per tenir més progrés social i més drets per a totes les persones.
Ara, més que mai, a Catalunya li convé una victòria clara de José Luis Rodríguez Zapatero per assegurar la continuïtat d’un govern, que garantirà el desplegament estatutari i que ha de fer possible que el nostre país assoleixi les cotes encara més altes de benestar, autogovern i progrés.
article publicat al 9nou.
